Textos inspirados en los sonidos de la Barceloneta: reflexiones en rima y prosa, literatura científca i de investigación, páginas o frases de autor sobre el entorno acústico de la Barceloneta, enlaces bibliográficos y todo lo que suene. Se publica en orden de llegada. Gràcies per les aportacions!
La Barceloneta, cançó de Josep Costa
I amb orgull cridem ben fort
I per ser tan petiteta
Més t’estima el nostre cor.
Té la gran Barcelona un braç
Que surt mar endins,
Així et besa el Mare Nostrum
I en el port els bergantins.
Des de dalt del cim de les muntanyes
Que rodegen la ciutat, se’t veu,
Se’t veu igual que un bressol…
Des del cim de les muntanyes
Que rodegen la ciutat,
Se’t veu igual que un bressol…
Que està gronxant‐se dins del mar,
Dels vaixells i les barques,
Navegants i pescadors,
Canten cançons d’enyorança
Recordant els seus amors.
Ets el baluard de més fortalesa
que té la capital
Perquè la defensa de la galerna
i dels grans temporals.
Ets la protectora
de la nostra gran navegació
Que és font de riquesa i civilització.
La teva indústria prospera
El comerç es va engrandint
Del Martell a la Banqueta,
De la platja, a en el Turín.
Tenim esperit i fe,
Voluntat no ha de faltar,
Demostrant que saben ser
Fills d’un poble, català.
El Vulcano, l’Astillero,
Maquinista, Dic i Gas,
Varadero i a més,
Els Tinglados i el Rebaix,
Amb el nostre sacrifici
Perseguim un ideal
I és que el barri aconsegueixi
Un prestigi universal.
Barceloneta, treballa,
Treballa sense descans,
Així seràs estimada
Per tots els bons ciutadans
I després de la jornada
De treball esgotador
Sempre ens queda l’humorada
D’entonar una cançó.
Assegudeta a la platja,
Una nena moreneta
Remendant està una xarxa
Al sombrall d’una barqueta.
Contemplant la immensitat,
murmureja una oració
An a la Verge del Carme
Que vetlla, pel pescador.
Pescador que dintre el mar
Et jugues la teva vida,
Demostres que n’és de mentida
Quan diuen que el peix és car.
De totes les barriades
Que rodegen la ciutat,
La que té més simpaties
I la que és més popular,
An a la primavera
Ja tens un aire festiu
I n’ets una meravella
Quan estem en el ple estiu.
El mateix que una riuada
Una gran generació
Nostres platges envaeix
Per fugir de la calor.
S’acabussen dins de l’aigua
per poder‐se refrescar,
I també h i ha les piscines
Per als que no saben nedar.
Celebrem al nostre modo
Les festes tradicionals
Com l’arribada dels coros
Amb els focs artificials.
La nit de Caramelles
La més gloriosa,
Les nostres cantarelles
Et fan famosa.
Les cançons amoroses
A nostra terra
Ben units enlairem
Petits i grans.
No cantem cançons de guerra,
Estimem‐se com germans.
I d’aquesta manera el nostre cor
Serà emblema i senyera
D’un poble fort.
Fills de l’Òstia, fem promesa
De vetlla de dia i nit,
I lluitem per la grandesa
D’aquest barri tan petit
Tan petit!
Barceloneta Sonora
Pedro Montesinos
«Esta mañana he entrado en la Barceloneta por el Paseo Juan de Borbón envuelto en el ruido del tráfico que hay casi siempre en esa zona. Quiero acercarme a la plaza del mercado. A la primera ocasión, me alejo de la nube que se forma amasando motores graves, frenos chirriantes, acelerones; al ritmo que marcan los semáforos (ahora frenazos, ahora ralentí, ahora acelerones… y otra vez frenazo, ralentí, acelerón…) y que producen un efecto redundante como el de las olas del mar…
Avanzo por la calle Balboa y mis pasos y hasta mi respiración emergen del rumor del tráfico que se debilita a cada paso que doy. Giro a la derecha por una calle peatonal y sigo escuchando el rumor de la avenida pero ya muy lejano y filtrado, como algo completamente ajeno. El suave viento arrastra un papel por el suelo que anticipa el golpe de una ventana que se cierra en los pisos altos.
Sin darme cuenta los recuerdos, de momentos, de olores y sensaciones de cuando llegué por primera vez a la Barceloneta se cuelan en mi cabeza. Vine a ver un piso de alquiler. No era fácil hasta seis personas lo vieron antes que yo, pero finalmente fue allí donde pasé cinco años. En aquella planta baja de la calle Sant Miquel (el número… uno de tantos).
Sigo por Ginebra y la algarabía propia de una de las arterias comerciales del barrio se hace presente: saludos entre vecinos, los carros de la compra, alguna bolsa de plástico, también algún coche que se adentra casi al ralentí… Bajo por la Calle Baluard y vuelve esa calma de los tramos de calle con aceras estrechas que cuando no pasa un coche o moto dejan escuchar los sonidos cotidianos del día a día… esos que no nos llaman la atención. En la esquina con la Maquinista vuelve el bullicio (gente de aquí para allá, conversaciones, saludos…) y además esta es una de las esquinas de la plaza del mercado .
El edificio es nuevo (yo venía al mercado provisional que instalaron mientras construían este) y ocupa, a lo ancho, desde Baluard a Atlántida, lo que obliga a rodearlo para llegar a la plaza propiamente. Allí es donde realmente se ve donde estamos… Saludos a la distancia, carros de la compra, perros, carros con niños empujados por chicas jóvenes… la música de algún coche… bicicletas, algún turista plano en mano, sintonías y alarmas de móviles, una partida de pingpong en la zona de juegos… los columpios (ahora inmóviles) Las palomas parecen en escena, unas veces en solitario, otras en grupitos de dos o tres (en ocasiones bastante más) levantan el vuelo o corretean por el suelo… Cuando el viento sopla algo más fuerte los árboles agitan sus hojas y difuminan otros sonidos… Y si te paras puedes recrearte con curiosas coincidencias, ritmos efímeros, melodías sugeridas y sensaciones y emociones personales, únicas e intransferibles…
Un montón de sonidos se suceden cada día. A cada instante un montón de sonidos se mezclan, se solapan, se contestan… Un montón de sonidos que si los observamos de manera aislada pueden explicarnos microhistorias muy variopintas y si lo hacemos de forma conjunta (todos al mismo tiempo) pueden explicarnos la macrohistoria de este barrio en el día y a la hora que decidamos deambular por sus calles que también son, en parte, mis calles.»
Acústiques del litoral de Barcelona_Una aproximació etnogràfica a l’espai sonor urbà (extracto)
Iñigo Sanchez
» (…) Una sonoritat, d’altra banda, que es planteja com una de les continuïtats més evidents al llarg dels anys, en un barri que es caracteritza per un constant canvi, tant a nivell urbanístic com econòmic i social. Barceloneta ja no és tant aquell barri de pescadors i obrers, que vivia gran part del temps al carrer perquè les condicions de vivenda així ho requerien, però manté alguns dels trets que el van configurar com la República Independent que els seus veïns reclamen i reivindiquen entre rialles. Tot i això, el despertar de finals del anys 50 i principis dels 60, sonava prou diferent a com hem observat que sona ara. I és que la seva quotidianitat també ho era. Segons Vicenç, un veí del barri de més de vuitanta anys, l’alba era una mescla discontínua de sons de tota mena, que evidenciaven el caràcter industrial i mariner del barri i que mostraven trets característics de l’època. El relat que segueix està construït a través dels records de Vicenç i d’altres veïns majors del barri, i neix de l’evocació dels sons que emplenaven la Barceloneta dels anys 60.
Una mica abans de les 6 del matí començaven a escoltar-se els primers cants dels galls, que molts veïns tenien a casa, juntament amb conills i gallines. Mentre, per alguns dels carrers començava a transitar el tramvia, carregat fins a les baranes de gent que es dirigia cap a les fàbriques de Poblenou a treballar. El so de l’avisador, un clàxon de peu del tramvia per avisar que arribava, “pufpufpuf”, produït pel fregament de les rodes de ferro amb els rails, mesclant-se amb la sorra que des d’un foradet de la màquina es llençava a les vies per poder frenar a les parades, és un dels sons que més recorda Vicenç d’aquells temps. i també el so de la campaneta del tramvia, “dingdingdingding!”. Encara que no són els únics. A aquestos sons de bon matí, se’ls unien els xiulets del tren i les sirenes de la fàbrica Vulcano i de la Maquinista, que sonaven a les set en punt del matí, com a senyal d’inici del dia laboral.
Quasi al mateix temps, els adoquins dels carrers del barri havien estat travessats pels sorollosos cotxes fabricats als anys vint, als quals la gent es referia com “tomasetes”, de vuit o onze cavalls, que havien estat convertits en furgonetes gràcies a un tall en la xapa del darrere. Amb aquestos vehicles i amb tota classe de carretes amb rodes de ferro, arribava el gènere al mercat i una vegada allà es transportava amb carretons que no deixaven de traquetejar de forma intensa fins que entraven a l’edifici construït a finals del segle XIX, enmig d’un continu “Creccreccrecpapapapapapapa”. Aquest era per a Lola el so més típic de la Barceloneta dels anys 50-60. Sense oblidar el so greu i continu dels vaixells a vapor que s’aproximaven i baraven a port per descarregar mercaderia arribada d’Amèrica o d’Europa. Els dies de boira a tots aquestos sons se’ls acoblava el d’una campana, situada una milla endins, entre Barcelona i el Prat, que s’encarregava d’avisar els vaixells de què es trobaven ja molt prop de terra amb un so fort que sonava “Taaan! Taaaan!”.
Cap a les sis i mitja del matí, a baix, als carrers, es podien escoltar els primers crits de gent que anava a cercar algú per fer el trajecte cap al treball junts o que feia de despertador. Els crits de noms es mesclaven amb més insistència en aquell moment més que en cap altre del dia, amb els “pic i repicons” que els veïns havien inventat per cridar a un pis determinat, en un moment en què no existien els interfonos. El pic (un so fort i contundent del puny contra la porta de l’edifici) marcava el pis al qual es trucava, mentre que el repicó (tres colps seguits del puny contra la porta) marcava la porta al qual anava dirigida la crida. Per tant, calia donar el mateix número de colps (pics) del pis al qual es cridava i el mateix número de repicons que tenia el número de la porta on es cridava (1er,1a: “pam” “pamparampam”). Una corda enganxada a la balda de la porta servia per obrir l’entrada al portal.
A tots aquestos sons tan diversos, se’ls unien també el tintinejar de les ampolles de vidre de la Moritz i la Damm, que arribaven al barri en carros de cavalls. Aquestos tenien una plataforma molt llarga enganxada, una mica inclinada cap a l’interior, perquè les ampolles de cervesa no caigueren i anaven tot el camí “tilinclingcling”. Els proveïdors de vi, d’altra banda, arribava amb una manguera i anava bombejant el gènere de taberna en taberna.
Una mica abans de les 7 del matí, els treballadors de la Vulcano o de la Maquinista, recorrien els carrers del barri en grup de tres a sis persones. Abans d’entrar a treballar, feien parada en algun bar per prendre el farol (menta amb ginebra) o la barreja (aiguardent, anís i moscatell), aquesta darrera típica de la zona del sud de Catalunya i nord del País Valencià, d’on provenien molts dels habitants de la Barceloneta. El so més característic d’aquells moments –recorda Vicenç- era el de la cafetera “-Que si el soroll al posar el cafè “clecclec”, que si no s’enganxava bé, que si la buidaven pegant-li cops al piló de marbre, fotien una de sorolls aquelles cafeteres! “fffffffffssssssssssssiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii”.
Al mateix temps, la platja, que estava plena de xarxes, anava emplenant-se dels seus sons quotidians, fets de xerrades, de passes sobre la sorra, d’espentes a les barques i d’un lleuger so de xarxes. Encara que els qui ho recorden, asseguren que el so més clar era el de les onades, perquè no hi havia quasi cotxes i la circulació es restringia a moments molt concrets.
A mesura que les fàbriques s’emplenaven de treballadors, uns altres sons anaven formant part d’aquell magma sonor que eren els carrers de la Barceloneta. Vicenç explicava que tot i els sons que s’escapaven de tant en tant de les fàbriques, la Barceloneta no era comparable a Poble nou, on els telers es sentien molt i durant tot el dia de manera monòtona: “tatatatatan tatatatatan tatatatatatan”. De tant en tant, arribaven cops de martells provinents del dic. Allà es picaven i rematxaven les planxes dels vaixells: “-els remaxadors escalfaven els rematxes i picaven contra la planxa “tututututu” i contra la piqueta per treure tota la brossa que hi havia als cascos. Allà millor hi havia 300 homes picant el casco d’un vaixell. Allà sí que era un soroll infernal. On està ara l’hotel i tot el dia era “papapapapa”.
A banda de les converses, els crits, els tramvies, els motors dels cotxes, el traquetejar de les carretes, els cops de martell, els sons dels vaixells, de la mar i dels bars, les campanes de l’església de sant Miquel sonaven cada quart d’hora, convertint-se, juntament amb les sirenes de les fàbriques, en els rellotges del barri. Lola recorda l’alba d’aquella època com molt sorollosa, molt més que ara. Però no només l’alba estava farcida de sons que recordaven constantment el caràcter marítim i fabril del barri. Al llarg del dia, els carrers s’emplenaven de gent, on els nens jugaven a futbol i els vells a la porra o al dòmino. Com deia Vicenç: “Barceloneta era un soroll continu. De crits. Els crios jugaven molt a futbol al carrer. Els carrers eren camps de futbol. Tot d’adoquins fins als 60. Adoquins que eren millor perquè entre ells creixia herba i l’herba xuclava l’humitat i el barri no era tan humit. Cada any venien els que arreglaven els adoquins amb un ganxos, uns ferros: “cracracracracracra”, posaven sorra perquè els adoquins no s’ensorressin, perquè tornessin a la seva posició. Anaven amb dos ferros: “pmpampampam” i anaven aixecant-los i fent cunya perquè la terra pugés i els adoquins es quedaren al lloc”.
A poc a poc, les carretes, els antics vehicles i els cotxes de cavalls, van deixar pas a furgonetes i camions. Els adoquins i les rodes de ferro vana anar desapareixent per deixar pas a carrers asfaltats i rodes de goma, molt menys sorolloses. Les fàbriques van anar tancant i apagant el sons de les seves sirenes, la platja va deixar de ser lloc de treball dels pescadors per esdevenir espai d’esbarjo de la gent de Barcelona i els turistes, el tramvia va deixar de recórrer els carrers de la Barceloneta i els terrats van passar de ser petites granges per a l’alimentació diària, a esdevenir, espai residual, com a la resta de la ciutat, on la maquinària de determinats aparells, emplenaven l’espia de sons monòtons però, quasi imperceptibles des dels carrers. Aquells sons van anar desapareixent (…).»
Escoltant la ciutat: del paisatge sonor a l’espai sonor (extracto)
Anna Juan Cantavella, Iñigo Sanchez
«Les ciutats “sonen”. Cada barri,cada carrer, cada cantonada, cadaespai genera formes acústiquespròpies que constaten i relaten laseva existència, les seves dinà-miques i també les seves trans-formacions. El so és, en aquestsentit, part integrant de la vida social: el cant d’uns obrers men-tre treballen, el so d’una pilotacolpejant contra les persianesmetàl·liques d’un comerç tancat,el pas de motos i cotxes, les con-verses creuades en un bar qual-sevol, o el so de passos en unaplaça buida són tant l’expressióimmediata de la societat com lamanera que té de constituir-se idefinir-se a si mateixa.
Aquest ha estat l’espai d’inte-rèsdelarecerca Acústiques del creixement urbà. L’expressió sonora de les transformacions urbanes de Barcelona, una recerca finançada per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC) irealitzada durant els anys 2007-2009 per un equip multidisciplinari d’antropòlegs, etnomusicòlegs, geògrafs i psicòlegs socialsque formen el col·lectiu CiutatSonora.
La finalitat d’aquest projecte era la d’analitzar la compo-sició sonora d’un espai urbà entransformació, com és la franja litoral de la ciutat que s’estén des del Portal de la Pau fins la zona del Fòrum, amb especial atenció a allò que està esdevenint a l’actualitat en el barri mariner de la Barceloneta. La pregunta a la qual intentem donar resposta ambaquesta investigació es pot formular de la manera següent: com està canviant la sonoritat d’aquests llocs en relació amb els processos de transformació urbana?»
Barceloneta Sonora (extracto)
selector de frecuencias – diario de campo
«Con forma de isla urbana rodeada de fuertes corrientes de tráfico humano y motorizado, la presencia del mar funciona como hilo conductor entre el pasado y presente del barrio. Son muchos los signos que nos indican su presencia: el rumor del viento nos transporta a primera línea de costa y nos permite escuchar las batallas territoriales entre gaviotas, palomas y periquitos; el repicar de banderas en mástiles o el trajín de la cubertería de las terrazas al aire libre. Pero la Barceloneta no es una isla sólo por la presencia del mar y del tráfico. Una vez traspasadas sus fronteras entramos en otro planeta en el que las aceras son más estrechas y los edificios más bajos; en el que la gente se saluda y las obras crecen como plantas; donde las motos suenan más alto y la música se extiende hasta el horizonte.»
Barceloneta Sonora
Paco Jover Garre
Todos los sonidos tienen su lenguaje,
En ellos encuentras miles de matices
Quiero rendirles un fuerte homenaje
Pues siempre me traen recuerdos felices
El trueno del mar por mi tan querido
En lucha eterna con todas las rocas
La dulce nota de un leve suspiro
Del beso de amor que nace en las bocas
Continuo tic tac de viejos relojes
Que hablan de cosas que siempre terminan
Horas que mueren y al fin se recogen
En espacios sin fin donde germinan
Y vuelven galopando con el viento
Mutandose a traves de las edades
El alarido quizás de algún lamento
No suene igual en todas las ciudades
La brisa que gime besando una flor
Chispear del fuego que todo devora
El llanto de un niño despierta el amor
La voz del trueno profunda y sonora
El cantar del río de voz cristalina
Sureo de paloma en su galanteo
Eco del rayo que el cielo ilumina
Sonidos que busco y jamás los veo.
La Voz del Silencio
Paco Jover Garre
Hay silencio que puede ser sonoro,
Cuando el miedo al hombre lo atenaza,
Y ese miedo lo usara como una baza,
Logrando que parezca muy sonoro.
Un sonido que no existe, pero llega,
A traves del gran mundo inexistente,
Que ha creado sin duda nuestra mente,
En el mar del terror donde navega.
Y oyes voces, venidas de la nada,
Que aumentaran el terror en nuestra alma,
Zozobrando en un mar donde no hay calma,
Navega sin hacer ni una parada.
Barceloneta Sonora 